Jocs d'emulació: marc ideològic per a una arquitectura neuronal electrònica d'inspiració biològica

La introduccio de les ciencies dures en les practiques artistiques o al reves, l’artistitzacio de la ciencia, aboca a una redefinicio del propi concepte d’art i del seu ambit d’actuacio. Aixo pot afavorir el retorn a una definicio d’art similar a la qual operava al mon antic, en que s’associava amb la pura i simple destresa, amb independencia de l’ambit d’aplicacio. En un context aixi, l’ensenyament de l’art, tal com esta actualment organitzat com a superestructura orientada a nodrir-se d’una cultura humanistica que ha prescindit del tecnic, pot constituir un llast, si no es capac d’oferir respostes coherents en allo etic i eficaces en el procedimental, en relacio amb la manera d’acces als coneixements que hagin de mobilitzar-se per a una representacio actualitzada del mon, que haura de ser inevitablement tecnologica. En l’actual marc sociopolitic es perfilen dues alternatives, d’una banda l’externalitzacio, opcio que ens inspira certs dubtes i incerteses d’indole etica, i d’altra banda l’autoaprenentatge a les xarxes, els processos oberts entre parells i la cultura maker, un ecosistema delicat i subjecte a multiples amenaces. En aquest article abordem la descripcio d’una experiencia practica en l’ambit de la neurociencia computacional, desenvolupada segons la segona alternativa, un ethos on se situen tant els seus autors com els seus resultats.