Fenotips delirants en pacients amb esquizofrènia: caracterització clínica i evolució als 6 mesos

L'esquizofrenia es un trastorn psiquiatric caracteritzat per la presencia de deliris i al·lucinacions a banda d'altres simptomes de tipus emocional i cognitiu, que sembla tenir una base causal relacionada amb el neurodesenvolupament. A nivell fenomenologic s'ha pogut caracteritzar l'esquizofrenia a traves dels simptomes observables, que son descrits com a simptomatologia positiva, negativa i cognitiva, representant una amplia heterogeneitat en la seva presentacio clinica. Fins ara hi hagut diferents intents de definir subgrups especifics dins del trastorn per tal d'aconseguir una caracteritzacio aproximada en termes d'etiologia i fisiopatogenia i del possible substrat anatomic, i aquestes caracteritzacions han estat basicament sempre realitzades a partir d'aquests grans grups sindromics pero no a traves dels simptomes per separat. Es possible que l'estudi individualitzat dels diferents simptomes presents en el trastorn puguin aportar tambe una informacio valida pel que fa al seu correlat fisiopatogenic i anatomic cerebral, donant peu a un coneixement mes ampli dels mecanismes etiopatogenics del trastorn. Objectiu: Agafant com a base els continguts de la simptomatologia delirant d'un grup de pacients amb esquizofrenia, caracteritzar-ne els fenotips fenomenologics de presentacio i estudiar-ne les caracteristiques cliniques i evolutives diferenciades, aixi com el seu possible correlat neuropsicologic. Metodologia: Estudi de cohort prospectiu a sis mesos sobre una mostra de pacients amb diagnostic d'esquizofrenia hospitalitzats en una unitat d'aguts, de qui es recullen les dades sociodemografiques, les dades cliniques rellevants referides a la gravetat dels simptomes psicotics aixi com al contingut dels simptomes delirants i les dades neuropsicologiques obtingudes a traves de les diferents subescales de la Escala d'Intel·ligencia per adults de Weschler (WAIS). Resultats: Despres d'una analisi factorial del contingut dels deliris, s'observa que aquests s'agrupen en tres factors que permeten caracteritzar tres fenotips especifics que anomenem fenotip paranoide, fenotip afectiu/estrany i fenotip alienacio. Aquest darrer, com a subgrup ben definit, que caracteristicament presenta una associacio amb els simptomes de primer rang de Kurt Schneider, s'agafa com a grup d'estudi, comparant-lo amb aquells que no presenten aquest fenotip. Aquest fenotip delirant presenta unes caracteristiques cliniques, neuropsicologiques i evolutives diferenciades respecte el grup comparador (absencia del fenotip). Es relaciona el fenotip delirant, a traves de les proves neuropsicologiques, amb possibles alteracions a nivell frontoparietal esquerres i compensacions amb hiperactivacio hemisferica dreta. Conclusions: Un estudi basat en el simptoma en concret, mes que en l'agrupacio de diferents simptomes, permet caracteritzar subgrups fenotipics de pacients amb unes caracteristiques fenomenologiques similars i amb un substrat fisiopatogenic i neurobiologic especific.