Animals destructors de lleis

L’edicio d’Animals destructors de lleis, commemorativa del 50e aniversari del Premi Joanot Martorell 1959, ha estat l’adeu intel·lectual de Ricard Salvat. Per que recuperar una novel·la que, tot i l’interes historic, no deixa de ser una primavera que no fa estiu en la trajectoria d’aquest home de teatre? Es un retorn nostalgic als origens en clau autobiografica? Un complement testamentari al darrer muntatge rodoredia? Especulacions a banda, la novel·la hague d’editarse clandestinament el 1961, amb peu d’imprem-ta mexica, per raons censories i, tot basculant entre l’expressionisme, l’existencialisme i el neorealisme, fou pionera en la tematitzacio dels “mals d’Europa”. Animals destructors de lleis relata la descoberta que un jove universitari fa de la Republica Federal Alemanya de la postguerra. No se circumscriu al ritual iniciatic de la vivencia del sexe, el dubte existencial, el daltabaix afectiu o l’ambiguitat de les relacions. Apunta molt mes alt. Les tribulacions i les pors de Sandre —un alter ego del jove Salvat?— se centren sobretot en la recerca d’una etica individual que sigui valida per a un compromis col·lectiu regenerador, especialment en un context, el de la decada de 1950, en que Europa es troba devastada en termes materials i morals. Com a jove burges amb infules intel·lectuals, Sandre fuig “nord enlla” d’una situacio que l’oprimeix (la dictadura franquista) i opera un desclassament que li permet de coneixer en la propia pell l’alienacio —l’“embrutiment”— de les classes obreres a les fabriques o als prostibuls alemanys. La il·lusio inicial amb que Sandre entra a la fabrica es converteix progressivament en desencis, perque s’adona que la seva intencio de coneixer els treballadors era d’una candidesa flagrant, per mes que la guies una certa autenticitat personal. La superioritat espiritual —una mena d’aristocratisme?— de que parteix, barreja d’admiracio i de rebuig, i la immaduresa afectiva, molt inoculada d’un puritanisme patologic, obstaculitzen que pugui consolidar els llacos d’amistat o afrontarse, de manera transparent i oberta, a les relacions amoroses, siguin licites (Carla) o il·licites (Inge, Jutta), segons les convencions vigents. La remora feixuga de l’obscurantisme franquista, la llosa del moralisme burges que el tenalla i l’adaptacio dificil a una realitat estrangera l’impulsen a defugir els problemes, tal com li fa veure Stephan, el seu millor confident. Com constata Sandre amb estupor, la societat alemanya procura oblidar “la culpa” i, amb un culte a l’instint “destructor” de tota etica, refugiar-se en els plaers edenics. Es tracta d’un antidot d’urgencia —es podia fer altrament?— al pes aclaparador de la memoria i a l’amenaca mediatica d’una nova guerra. Mes atent a les idees que a les persones, Sandre ha de vencer el rigor excessiu d’una granitica integritat moral i ideologica que se li gira en contra. Es veu obligat, doncs, a flexibilitzar les posicions aristocratitzants per comprendre el sentit de les actituds i els comportaments dels altres. Hi va reeixir? El final obert de la novel·la impedeix de saber-ho, pero tot fa pensar que no gaire. Ahir va escaure el setante aniversari de la mort de Joseph Roth, sens dubte un dels grans de la literatura centreeuropea de la primera meitat del segle XX. Es un aniversari una mica estrany, pero un comenca a comprendre que qualsevol ocasio es propicia per aconseguir que es divulgui la bona literatura, ni que acabem celebrant els 35 anys de la primera comunio de l’un o els 40 anys de la bar-mitzva de l’altre. Edicions Acantilado, de Barcelona, festiven especialment aquesta data, tota vegada que han estat els responsables de posar en el mercat editorial del pais la major part de l’obra d’aquest austriac —tan austriac, o tan poc, com Kafka, per posar l’exemple d’un altre “desclas-sat”. En catala no ens manquen La llegenda del sant bevedor (traduccio recent a Edicions Viena), La marxa Radetzky (Proa), La cripta dels caputxins (La Guineu) o La rebel·lio (Ensiola). No ens podem queixar. Una altra cosa es la manca sorprenent d’estudis dedicats a aquest autor en qualsevol llengua. Em sembla que en castella nomes disposem del gran assaig de Claudio Magris, Lejos de donde. Joseph Roth y la tradicion hebraico-oriental, Universidad de Navarra, 2006; i en alemany encara vivim del llibre antologic de David Bronsen, publicat a Darmstadt l’any 1975. Acantilado anuncia una nova biografia de Roth, a carrec de Geza von Cziffra, a punt de sortir a les llibreries. Si aquesta editorial celebra especialment, com s’ha dit, els setanta anys de la mort de l’escriptor es perque ha arrodonit el seu “cataleg Roth” amb la publicacio d’una extensa tria de la seva correspondencia, Cartas (1911-1939), en traduccio d’Eduardo Gil Bera, Barcelona, 2009. Com explica l’editor original de l’obra, amb les cartes de Roth es podien fer tres coses: no publicar-les, publicar-les totes o publicar-ne una tria (ino cal ser matematic per arribar a aquesta conclusio!). Hermann Kesten, que, pel que sembla, va coneixer l’escriptor personalment, s’ha decidit per la tercera opcio, per no dir la segona: Roth va escriure milers de cartes, pero ens n’han pervingut nomes unes cinc-centes, i aquestes son gairebe totes en el llibre. No es pot dir que Roth escrivis les cartes amb la mateixa intencio que el seu maltractat Thomas Mann (l’“afeccio” va ser mutua), que no escrivia ni la llista de la compra sense la pretensio que el paperet passes a la posteritat. Roth mes aviat va escriure cartes per malparlar de col·legues seus que, amb bon criteri, sempre va considerar ximples o traidors —com ara Feuchtwanger, Ernst Fischer (imira que agradava, a Catalunya, aquest precursor de l’actual autoajuda!) o Alfred Beierle—, o per demanar diners als escassos homes de lletres, amics seus, que a l’epoca en tenien, com era el cas de Stefan Zweig. Quant a aquesta correspondencia, que te el valor afegit de comptar amb les cartes dels dos corresponsals, val a dir que Roth se’ns hi presenta d’una manera humana, massa humana: vivia en gran destret, i no parava de demanar almoina a gratcient; i l’altre, tan jueu com ell, li feia a Roth uns passaments que resulten gairebe vergonyosos si considerem la seva gran fortuna, pero que, fet i fet, deixen Zweig en un lloc d’honor en el panorama de les caritats i subvencions atorgades en aquella epoca a la gent de lletres: “?Que podria deixar-me una mica mes de diners? —demana Roth a Zweig— ?En te? [iQue si en tenia!] ... Ho he dit d’una manera barroera, tan barroera que tinc la impressio de ser Beierle. Pero, ique hi farem! La indigencia ens fa barroers. No soc capac de fineses estilistiques quant a aquesta materia tan lletjota ... Tambe l’home decent comet errors. Ja em dira alguna cosa” (Carta no 308). Zweig responia amb la relativa generositat que ja hem dit, pero afegia a les seves cartes consideracions molt sensates quant a la situacio dels escriptors jueus a Centreuropa als anys 1930: “Voste vol aconseguir temps a corre-cuita, i diners, igual. Consideri quant de temps i d’energia no ha perdut en aquest continu negociar [amb els editors] i viure atrafegat. Ja fa anys que li ho adverteixo: resigni’s al fet que, com a escriptor jueualemany, avui nomes es pot guanyar alguna cosa en casos unics de fortuna, i que, al damunt, l’ofici d’escriptor es poc lucratiu. Miri de no voler continuar rebent un ingres per forca, aixo es impossible; aixi ha anat a parar, voste, a contractes d’usurer, als seus destrets i maldecaps eterns ... Ha d’acabar amb la beguda. Ha de fer una cura de rehabilitacio de quatre setmanes, amb totes les de la llei ... Calmi’s, estimat amic!” Zweig nomes s’equivocava en un extrem: Roth mai va simpatitzar amb la seva raca, i va arribar a escriure que “els sionistes s’assemblen molt als nazis”, i que “fins i tot hi ha hagut simpaties entre ells, com es natural entre nacionalistes” (Carta no 435). Roth va continuar bevent fins a una mort prematura; pero tambe Zweig, que vivia en l’abundor, es va suicidar, nomes tres anys despres de la mort de Roth, al tan exotic Brasil, en companyia de la segona dona. Tot ben garbellat, de l’un i de l’altre ens n’ha quedat una obra immensa, que es el que compta. FRANCESC FOGUET i BOREU ELS VOSTRES CLASSICS