La urbanística moderna: el segle dels traçats

La industrialitzacio de finals del segle XVIII i del segle XIX es produeix fonamentalment a les ciutats. Com que no podran albergar l’allau migratori en els vells i antiquats cascs urbans sera necessaria una nova forma urbana capac d’acollir aquestes creixements. Les estrategies es basaran en nous tracats urbans de gran superficie amb uns carrers moderns, amples, ben anivellats, amb serveis i transport col·lectiu i grans mancanes amb un parcel·lari molt regular, capac d’absorbir les industries i els nous tipus residencials. Trobarem tres tipus de tracat: Les avingudes, els “rings” o rondes i els eixamples. Tots tenen en comu la utilitzacio d’una reticula geometrica de gran regularitat. De tots ells els eixamples son els mes significatius i el millor exponent de la ciutat industrial. Aquests teixits basats en tracats viaris son segurament els teixits urbans de major interes urbanistic projectats en els darrers 200 anys i els que millor representen el conjunt de paradigmes de l’urbanisme contemporani: densitat, compacitat, barreja d’usos i flexibilitat, i per tant gaudeixen d’un gran valor patrimonial, economic i social.