Les noves politiques de seguretat: el cas de Barcelona

En les dues ultimes decades sembla que hi ha hagut grans canvis en la manera de portar a terme la regulacio social i, mes especificament, en les estrategies per al control, la prevencio i la reduccio de la delinquencia. Amb la denominacio de seguretat ciutadana —o crime prevention en l’accepcio anglosaxona—, un conjunt divers de tecniques, estrategies i discursos configura un nou dispositiu de control, que es defineix pel distanciament dels models convencionals de politica criminal. D’una banda, verifiquen una seriosa recusacio de les practiques correccionals, dels enfocaments rehabilitadors de l’economia disciplinaria que va caracteritzar el funcionament penal durant mes d’un segle. Substitueixen l’individu —objecte de les operacions del sistema penal com a dispositiu disciplinari— pel control de grups de poblacio i practiques de risc, i l’objectiu d’aixo no es tant la correccio com la reduccio de riscos i la vigilancia dels perills. De l’altra, es desmarquen de la logica rigorosa del dret penal, perque no tenen en compte tant el delicte legalment tipificat com la intervencio proactiva sobre els grups o les circumstancies associats probabilisticament a l’esdeveniment del delicte. El seu metode prefereix la gestio efectiva, la comprensio managerial, que no pas el procediment judicial classic, cosa que afavoreix la via administrativa sobre la penal. En poques paraules, defineixen les noves politiques de seguretat, la rellevancia i les noves funcions atribuides a la policia, que es desplaca del seu paper de «brac armat del sistema penal» cap a funcions de prevencio i resolucio de conflictes; la inclusio d’actors diferents de les agencies penals en les politiques de seguretat; la diversificacio d’estrategies diferents de la intervencio penal (prevencio situacional, prevencio social, sancions administratives, etc.); l’ampliacio de l’objecte del control mes enlla de les materies propies del sistema penal (por del delicte, desordre, conflictes veinals, regulacio de l’espai i la vida publica, incivilitats, etc.); la preocupacio per la «proximitat» i l’emfasi en l’escala local. Finalment, s’oLes noves politiques de seguretat: el cas de Barcelona